Monthly Archives: Desembre 2014

L’ESCAPULAT ENTREVISTA MANOLO GONZÁLEZ

Escapulats,

Manolo González va aterrar a Badalona en un moment complicat. Dos anys després que Miguel Ángel Sánchez rescatés el club de l’abisme, el projecte de Piti Belmonte havia acabat amb un sonor fracàs que quasi arrossega l’equip a 3a Divisió. Només l’espectacular rendiment dels dos pals de paller, Marcos i Abraham, va poder salvar els mobles en una davallada generalitzada. El juliol de 2014 no hi havia plantilla, el pressupost era en l’aire i els escapulats ni tan sols sabíem on jugaríem la temporada següent. Potser el que feia falta no era un nou entrenador, sinó un miracle…

Sis mesos més tard, la situació és ben diferent. No tot són flors i violes, però el Bada ja ha abandonat per sempre més el Centenari, encara un futur il·lusionant amb el nou estadi municipal a l’horitzó i l’equip ha superat amb nota la primera volta de lliga. Vaja, que hem salvat el match ball. En la vessant esportiva, bona part de culpa la té un barceloní nascut a Folgoso de Caurel (Lugo) ara fa 35 anys i que arribava de fer història amb la Muntanyesa a Tercera, tot i que el seu passat és més escapulat que la gavina de l’escut. En Manolo va estar set anys com a entrenador del nostre juvenil, a més d’acabar dues temporades de gran record a l’ara desaparegut Badalona B, llavors a la Primera Catalana. En definitiva, un vell conegut de la casa i un home de club de cap a peus que, per fi, té l’oportunitat de complir un somni, com ell mateix va dir el dia que tornava a Badalona. El passat dimecres, al modest despatx que té habilitat a l’edifici de vestidors del Municipal de Montigalà, vaig xerrar amb ell una estona per conèixer les seves impressions ara que arribem a l’equador d’aquesta temporada 2014/15. Sempre amb una mirada forta i directa, barreja estranya de determinació, severitat i franquesa, els ulls d’en Manolo semblen cercar constantment el cos a cos i deixar-te clar que no té res a amagar, que diu tot el que pensa i que no té por de fer-ho. Per això, entre d’altres coses, em semblava tan interessant poder entrevistar-lo…

---

– El dia de la teva presentació com a nou primer entrenador del Bada vas dir que tornaves a casa, i que el Badalona era un club especial per a tu. Podem parlar de la culminació de la teva trajectòria com a tècnic?

Bé, espero que no. Jo espero que sigui molt més llarga, que duri molts més anys i que, si tinc una mica de sort, pugui millorar encara més. No podem dir que sigui la culminació de la meva carrera; esclar que és molt important per a mi perquè vaig ser molts anys al juvenil, i em passa com a qualsevol jugador, que quan ets a un club sempre aspires a jugar al primer equip. Doncs amb els entrenadors passa el mateix: la meva il·lusió sempre va ser arribar al primer equip i entrenar el Badalona, però no ho veig pas com la fi del camí.

– Set anys al capdavant del juvenil són molts. Amb què et quedes, d’aquella etapa? Què vas aprendre?

Sens dubte, el més gratificant d’entrenar el juvenil és veure tots els jugadors que arriben a ser professionals, sobretot perquè la meva etapa va coincidir amb la millor època en aquest sentit: els anys que jo vaig ser entrenador al juvenil van ser, més que mai, quan més futbolistes van arribar a jugar a equips grans; va ser espectacular. De fet, al darrer any en van sortir quatre: Sergio Cortés i Mariano al Madrid, Moha a l’Espanyol i en Robert Simón, que després va marxar al Saragossa i que ara és a 2a Divisió A amb el Llagostera, per no parlar de noms com Tarsi, Víctor Rodríguez, Gerard Moreno… i alguns altres que no han arribat al primer nivell.

– Tu tenies clar que algun dia acabaries sent entrenador del primer equip…

No. No, perquè el Badalona mai ha estat un club de fitxar entrenadors joves. Mira, si girem la vista enrere, en tot el temps que jo porto aquí, mai no ho ha fet. Els entrenadors que arribaven al club sempre han estat noms coneguts o gent més o menys famosa en el món del futbol català i espanyol (com és el cas de Francisco, Miguel Álvarez, etc.), així que el Badalona mai s’ha caracteritzat per ser un club que fitxi ni entrenadors ni jugadors joves: sempre ha cercat noms força contrastats. Sí que és cert que t’ho diuen, t’ho comenten, hi ha rumors… però no t’ho acabes de creure mai, la veritat.

– Com es va gestar, la teva arribada? El ‘presi’ va parlar de “persecució de club”… Poca broma.

Bé, jo evidentment sentia que la gent ho deia i que els rumors parlaven de mi, però el club no em va dir directament que hi havia opcions reals fins que jo ja havia acabat la temporada amb la Munta. També és veritat que en aquell moment va cobrar molta força una informació – que no venia de part del club, per cert- que parlava insistentment de Manolo Márquez, i aleshores les coses és van complicar un pèl. Sincerament, fins que no ho vaig veure tot clar, lligat i firmat, jo no em creia res del que sentia o m’arribava.

– Després d’una temporada decebedora, amb moltes incerteses econòmiques, la plantilla en desbandada, un camp que queia a trossos… Potser no era un panorama gaire engrescador, el Badalona a què vas arribar ara fa sis mesos…

Doncs no, però era un lloc on jo volia venir i que per mi és un club especial. En l’aspecte econòmic he de dir que el Badalona està complint 100%; tothom cobra al dia 1 de cada mes o fins i tot abans, i això és d’agrair. Que hi ha deficiències? Doncs sí, però de coses dolentes n’hi ha a tot arreu, i coses per millorar, també. El que ha de quedar clar, i que ningú estigui enganyat, és que aquest no és el Badalona de fa cinc anys, ni molt menys. Ni el de fa deu anys, ni el de fa vuit. No hi ha punt de comparació amb el Badalona a què jo vaig arribar per entrenar el juvenil. Ni els jugadors ni els tècnics cobren el mateix, evidentment: la situació econòmica general no té res a veure amb la del passat recent. És el mateix club, però a nivell econòmic són dos móns totalment diferents: per posar un exemple, és com si abans fóssim el Madrid i ara, l’Almería, amb tots els respectes per l’Almería. Parlem d’unes diferències abismals. I això es nota, esclar.

– Tens clar quin equip vols fer, quan arribes aquí? Amb quins recursos et trobes?

Per a dissenyar una plantilla de 2a B, els recursos són molt limitats. Hem de pensar que en aquesta categoria tenim jugadors que estan cobrant 300€ al mes. És una animalada, tenint en compte que al Reus hi ha jugadors que guanyen 60.000€ l’any, o 150.000€ al Cádiz, per posar dos exemples. Ara bé, jo pel que fa a l’economia sabia perfectament el que em trobaria i també sabia que per això, precisament, m’arribava aquesta oportunitat. És molt probable que un entrenador contrastat a la categoria no hagués agafat l’equip en aquestes condicions, perquè un sempre intenta anar sobre segur: jo no veig a Ancelotti entrenant el Córdoba, que acaba de pujar, no sé si m’explico…

– Aquí n’estem força escaldats, d’entrenadors de renom…

Ja ho sé ja… ja m’ho imagino.

– Parlant de recursos, fa mesos que demanes fitxatges per acabar de trobar el gol que li està faltant al Badalona a la lliga. És un aspecte en què has insistit molt a cada roda de premsa. Ha fallat alguna cosa en el disseny de la plantilla? Hi ha jugadors que han rendit per sota del que podies esperar?

Sí, està clar. Hi ha hagut dos problemes principals: el tema de Ponzio, en què els papers del pobre xaval no acaben d’arribar, i després tenim el cas de Pineda, que ha tingut un rendiment molt per sota del que tothom esperava, jo el primer. Aquestes coses passen quan has de fitxar 17, 18, 19 jugadors… Hi ha jugadors amb què l’encertes i d’altres amb què t’equivoques, i amb alguns, sí, ens hem equivocat. Tot això ens porta a aquest condicionant de la manca de gol que hem patit tota la temporada.

– A molta gent li sobta que es reclami el fitxatge d’un davanter quan dos dels que van arribar a l’estiu pràcticament no tenen minuts. La burocràcia és responsable en el cas de Facundo Ponzio, però amb Pineda no hi ha excuses. Marxarà al mercat d’hivern?

Sí, sí, segur. Ja està parlat, tant amb el cub com amb el jugador mateix: al llarg de la setmana vinent [per aquesta] es farà oficial.

– Quin paper tindrà l’argentí quan arribin els papers? El nano només té 18 anys i la 2a B és molt dura…

Evidentment. En Facundo no és cap crack, ni molt menys; és un jugador molt competitiu i un bon davanter; sobretot, un bon rematador. No és un perfil per jugar gaire lluny de l’àrea, però és un xicot amb futur. Lògicament, ara s’ha d’adaptar: està vivint fora del seu país, s’ha d’emmotllar a la 2a B, que no és fàcil, i penso que pot tenir minuts i ajudar-nos molt, però anant amb molta calma perquè és molt jove.

– Arribaran fitxatges aquestes vacances?

Sí, estem treballant-hi. Evidentment, dintre de les nostres possibilitats econòmiques, que són les que són, intentarem portar jugadors per reforçar l’equip d’aquí a final de temporada. Han d’arribar, com a mínim, dos davanters, això segur. Tampoc descarto que vingui un jugador de banda, però primer cal que arribi un davanter centre i que Matamala tingui competència. Ara per ara ell ha millorat força a nivell de joc però esclar, l’important d’un davanter és el gol… Esperem que s’acabi d’endollar com va fer amb el Prat ara fa tres anys, quan van pujar a 2a B i durant la primera volta gairebé no va fer cap gol i després a la segona se’n va inflar.

– En algunes declaracions has dit que necessitaves dues o tres peces més no ja per mirar cap amunt a la classificació, sinó per mantenir la categoria. A l’estiu ningú donava un duro per nosaltres, i l’objectiu primordial d’aquesta temporada era no baixar. Després d’un inici espectacular, i malgrat la desacceleració de les últimes jornades, el Bada està a tocar del play-off. El discurs segueix sent el mateix, o si arriben aquestes peces que reclamaves l’equip pot aspirar a alguna fita més alta?

El Badalona, primer, s’ha de salvar. Quan jo dic que s’ha de fitxar per salvar la categoria ho dic perquè és així. Jo ja sabia que ens podia passar el que ens està passant ara. No que afluixéssim, sinó que arribessin les lesions: Grasa, Abraham, Manu… I això ens hagués pogut passar a l’altra extrem del camp, en defensa: si totes les lesions t’arriben en una mateixa posició, ja pots ser el Reus o el Lleida, que ho passes malament. Ara mateix necessitem fitxar per suplir aquestes lesions, perquè puguin entrar altres jugadors si algú és baixa. En fi, perquè l’equip pugui tornar a competir. Tenint sempre clar que no vindrà cap estrella: que ningú no esperi jugadors de 2a A ni res per l’estil… Només portarem jugadors que ajudin a competir i que estiguin a l’abast de la nostra butxaca.

– Seria injust centrar-se en allò que no ha sortit bé. La realitat és que s’està traient un rendiment espectacular de jugadors com Prior, Lao, Amantini, Torres, Lulu, Vega, Balda… La llista és llarga. Et sorprèn el paper destacat que estan tenint aquests noms?

No em sorprèn, no. Raúl Torres, per exemple, és un jugador d’una trajectòria molt bona a la 2a B; Prior ve de ser titular i fer una temporada molt bona amb La Hoya Lorca, i sempre ha estat a equips de 3a que han jugat play-off o que han estat a dalt; Álvaro Vega és un jugador amb una projecció espectacular, que ha passat per l’Espanyol B, Recreativo, Granada B… Sabem a qui portem, evidentment. Són jugadors que ja coneixem molt quan els contactem. Sense anar més lluny, Manu Balda és un nano que ja segueixo de quan era juvenil. Quan mires tants partits i et dediques al futbol és evident que acabes coneixent molts jugadors, i tot això ajuda. L’essencial és treballar molt, amb els recursos que tinguis, mirar molt futbol i veure tots els partits que puguis de diferents categories.

– Els dos jugadors que vénen del juvenil, Monterde i, sobretot, Carracedo, estan sobresortint. Se’ls ha de dosificar, o ja són una realitat?

Bé, jo sempre dic que si un jugador és bo i ho fa bé, l’has de posar. En Cristian potser està en un millor moment que l’Esteve, amb qui s’ha de tenir una mica més de calma. L’Esteve ha de millorar amb la pilota: segurament jugant té més cap que Carracedo i entén millor el joc, però en Cristian té unes condicions brutals (en físic, en un contra un, etc.). A l’Esteve li està faltant jugar més tranquil amb la pilota. En aquest sentit, penso que ell anirà més ràpid, fins i tot, que Isaías, que va trigar dos anys a jugar regularment. L’Esteve tindrà minuts, però ha de tenir paciència, millorar i no voler córrer més del compte.

– Parlant de noms propis… ABRAHAM. Suposo que sobren les paraules, oi? Com s’ha de tractar, al vestidor, el jugador més desequilibrant de la 2a B?

Com qualsevol altre. És un jugador que no necessita cap tracte especial; només parlar amb ell. És a dir: agafar-lo a banda de tant en tant, fer-li entendre coses que de vegades no veu en el seu comportament… i ja està. Després, al camp, per exemple, jo amb ell he tingut enganxades i alguna escalfada que potser a algun altre jugador no li hagués consentit. Però vaja, ara crec que hem trobat la sintonia i hem connectat bé, i això es nota a la gespa, on el seu rendiment està sent molt alt.

Una cosa és certa: al futbol no pots tractar tots els jugadors igual. Per posar un exemple: a Ponzio li hem donat permís perquè torni més tard de les vacances, i marxarà a l’Argentina per estar amb la seva família. Crec que quan un jugador ve de fora ha de tenir un tracte una mica especial; en definitiva, ser una mica ‘persona’. Al capdavall, això fa que el jugador estigui més content i que al final rendeixi més. Amb l’Abraham no hem fet res diferent del que hem amb Lulu, per exemple, que marxarà aquest dijous [18/12] després de l’entrenament i que ja tornarà passat cap d’any. Repeteixo que no pots tractar tots els jugadors de la mateixa manera: Cristiano Ronaldo no és igual que Carvajal, per exemple, i cada jugador necessita una cosa diferent. Amb Toni Lao, per exemple, parlo molt menys que amb d’altres jugadors, però és que a mi no em fa falta parlar amb ell cada dia, perquè en Toni sap sempre què ha de fer, no cal estar-li a sobre. La feina de l’entrenador és, precisament, saber què necessita cada jugador.

– L’equip de la temporada passada també tenia el canari, però va mostrar una trajectòria molt irregular. Segurament tenia més qualitat que el d’aquest any, però anava sense rumb: li faltava esperit, ànima. El Badalona de Manolo González és tot el contrari. Un equip ultracompetitiu, amb caràcter i una solidesa sorprenent. Com ho has fet?

Bé, el més important al principi va ser fitxar, amb els pocs recursos que teníem, aquells jugadors que crèiem més adequats per aprofitar les característiques del camp que tindríem a casa. Hagués estat estúpid portar jugadors d’unes grans prestacions tècniques per jugar en un camp que no els permetria aprofitar-les. De fet, fa unes setmanes a Montigalà va venir el Reus, que és un tros d’equip, i no va poder jugar des del darrere. Has de ser molt intel·ligent i saber formar una plantilla amb jugadors que creus que et serviran per jugar a casa i d’altres per jugar fora, i que et permetin guanyar fent servir les teves armes. I, a partir d’aquí, s’ha d’intentar ser el més coherent possible amb les alineacions i els plantejaments.

– Hi ha una expressió que sento molt quan em parlen de tu: optimització de recursos. Què en penses?

Sí, és el que hem comentat abans. Has de ser intel·ligent, saber on ets i adaptar-te. Ja ho vaig fer amb la Muntanyesa, on el primer any em va costar força perquè venia d’un juvenil i arribava a un camp que no tenia res a veure amb les dimensions del Centenari. La segona temporada allà penso que vam encertar amb els fitxatges i ara aquí al Badalona crec que també hem fitxat el millor possible. La clau és ser llest i saber portar aquells jugadors que et poden rendir més en funció del que tens: si hagués arribat al Nàstic, segurament no hagués fitxat el tipus de jugadors que han arribat a Badalona, perquè jugaríem d’una altra manera totalment diferent. Optimitzar és això: treure el màxim d’allò que tens, i per ara ho estem fent.

– No es poden optimitzar recursos si constantment els tens fora de servei. La infermeria no ha estat gaire eficient, aquest començament de temporada. Em vénen al cap, per exemple, les baixes més llargues de l’esperat de Manu Balda o Fran Bea…

Tot és qüestió d’organització. Nosaltres tenim dos metges i un fisioterapeuta, i crec que hi ha personal de sobres perquè la gent es pugui recuperar a temps. El que cal és estar més ben organitzats; no pot ser que per a fer una ressonància magnètica es trigui molt més temps del normal per qüestions diverses… i això no és culpa només del fisioterapeuta, sinó de tots: és culpa del club i de la manera com està organitzat.

– O sigui, que aquestes lesions tan llargues no han sigut només a causa de la mala sort…

No, a veure: que Manu Balda és un jugador que es lesiona sovint ho sabíem tots, per exemple. S’havia lesionat al juvenil del Cornellà i a la Gramenet. Ara bé, després hi ha altres factors que aquí no funcionen. No és seriós, per insistir amb l’exemple, que estiguem esperant un dia o un altre per a fer una ressonància a un jugador que la necessita. Això no pot passar i ho hem de millorar immediatament, perquè són coses importants i perquè, si fóssim un club professional, estaríem perdent diners. Si Messi no juga, el Barça perd diners. I a 2a B passa el mateix; si no tens jugadors disponibles i perds partits també estàs perdent diners. No podem seguir així: és un aspecte clau que cal millorar, i ràpid.

Manolo González (2)
Manolo González, l’infatigable home orquestra d'aquest sòlid Badalona

– L’afició del Badalona és molt exigent… L’últim entrenador que aquí va convèncer va ser un altre Manolo: Manolo Márquez. El teu és un projecte a llarg termini?

Això no ho sap ningú. Jo tinc contracte per a una temporada… i la veritat és que ara mateix no es pot respondre, aquesta pregunta. A mi ara per ara no em preocupa tant el tema econòmic com l’organitzatiu. Jo aspiro a estar en un club seriós, ben organitzat. L’any passat ja no hi estava (pràcticament ho feia tot jo, a la Munta), però ho tenia assumit. En canvi, crec que el Badalona hauria d’estar més ben organitzat.

– És a dir, esperaves trobar-te amb un club més “professional”?

Sí. Vaja, millor. Esperava trobar-me la gent més implicada i, en definitiva, que tot estigués més ben portat, sincerament. Fins al moment no és així. Hi ha coses bones i d’altres de menys bones, però esclar, això passa al Sant Andreu, al Reus… a tot arreu. Però és que a mi el que passi al Sant Andreu o al Reus no m’importa gens: a mi m’importa el que passa a casa meva, i a casa meva potser no tenim els recursos d’ara fa cinc anys, però ens hem d’organitzar millor i que les coses es facin com cal. Amb tot el procés necessari, però que es facin com Déu mana.

– Parlant de l’afició del Bada: és exigent… i freda. Fa setmanes reclamaves més implicació per part del públic en els partits de casa. Suposo que acostumat a la penya Al Hueco¸ de la Muntanyesa, t’has trobat que, aquí, El Hueco, literalment, sovint és a la graderia…

Bé, això ja ho sabia. Jo he estat aquí molts anys, també anant a veure els partits del primer equip, i ja he vist que, fins i tot estant a dalt, l’afició és crítica. Quan véns a Badalona has de saber on arribes i conèixer casa teva. Jo em queixo perquè demano al públic ja no que animi, sinó que almenys pressioni, que colli l’àrbitre quan hi ha una jugada dubtosa dins l’àrea. Jo ja sé que no em trobaré el que tenia a Nou Barris. A la Muntanyesa el millor que tenia era l’afició, ja ho vaig dir quan vaig marxar, que si pogués m’enduria la penya Al Hueco en una maleta. Era espectacular; 1.000 persones cada diumenge a 3a Divisió és impressionant: una autèntica caldera. Jo sé que això és impossible de trobar, perquè ni equips de 2a Divisió, no ho tenen. Animen més 1000 persones a Nou Barris que 6000 al Rico Pérez, per exemple. Jo no demano això pel Badalona, però com a mínim que l’àrbitre se senti pressionat quan hi hagi una jugada polèmica…

– Quina solució creus que té, això? Perquè venim de lluny…

Doncs’ s’han de trobar fórmules per implicar la ciutat. Que la gent de Badalona es faci seu l’equip. A la Muntanyesa la gent ja no és que senti l’equip: és que sent el barri. I aquí la població ha de sentir la seva ciutat; s’ho ha de creure. I això, esclar, també és feina nostra.

– No descobrirem aquí el teu gran paper amb la Munta. Quina és la principal diferència que has notat entre 3a i 2a B, entre Nou Barris i Badalona?

El nivell, evidentment. A 2a B el salt és molt gran: aquí les errades es penalitzen molt i no pots fallar. Sense anar més lluny, el dia del Reus perdem el partit per culpa de dos errors: un mal rebuig, al primer gol, i una errada de marcatge, al segon. Segurament, a 3a el segon gol no te’l marquen, però aquí la qualitat del rival, directament, et mata. De fet, qualsevol equip et pot guanyar: la diferència entre tots els equips del grup és mínima, i costa molt sumar els tres punts. A 2a B el nivell és molt superior: en aquesta categoria ja no trobes jugadors dolents o punts dèbils clars dels equips. Els petits detalls marquen la diferència i les errades es paguen cares quasi sempre.

– Com veus el trasllat a Montigalà? Sembla que la sort de l’equip no és la mateixa que al camp de Pomar…

Home, potser al primer partit no, però crec que després ja no hem tingut cap dificultat per adaptar-nos-hi. De fet, el dia de l’Espanyol B l’equip fa el millor partit de la temporada, i contra el Mallorca B vam estar bé, però ens va faltar el gol. El primer partit, contra el Reus, va ser el pitjor, perquè el trasllat va anar molt ràpid, gairebé no havíem entrenat aquí i, la veritat, va ser tot una mica de pressa i corrents. No hi havia, per exemple, cap signe d’escalfament: semblava un partit amistós, o com si juguéssim fora de casa. A partir d’aquell dia ja hem anat cap amunt i sense cap problema amb el camp, si bé les instal·lacions de Montigalà tenen algunes mancances que l’Ajuntament hauria d’anar cobrint al més aviat millor: especialment les tanques laterals, que són perilloses pels jugadors, i la il·luminació, que és clarament insuficient. La llum és molt important, i ja no només pel primer equip, sinó també pel futbol base que s’entrena a les tardes. A mi em sembla molt bé que Badalona sigui la “Capital Europea del Bàsquet”, però estem parlant d’un equip de 2a B, i a la gent també li agrada el futbol. En aquest sentit, estem força deixats de la mà de Déu.

– El Badalona es troba en una etapa de creixement i de transició. Com veus la part institucional del club: està a l’alçada dels objectius ambiciosos de què tots parlem, amb el futur nou camp municipal a l’horitzó?

El primer, repeteixo, és que el club s’organitzi. Després, el més important és que la gent que hi està implicada tingui ganes que el Badalona sigui un club gran de veritat, que vulgui seguir a la 2a B o, sobretot, pujar a 2a A algun dia, quan les condicions econòmiques siguin unes altres. Això només serà possible si es busca gent que tingui ganes. Una club de futbol, com qualsevol altre projecte, no pot tirar endavant sense il·lusió. I no ho farà mai. La gent que és al Badalona ha de tenir ganes d’estar aquí, al seu lloc, sigui el que sigui, i tirar endavant amb il·lusió. Jo, per exemple, tinc en [Gabriel] Galindo, que és qui s’encarrega del material i la roba, i és un crack: fa més hores que un rellotge, moltes d’elles gratis, pensant només en el club, i l’home s’hi deixa la pell. D’aquesta il·lusió, és de què jo parlo. Tots hem de remar cap a la mateixa direcció: una directiva implicada, un cos tècnic implicat, una afició implicada… Tots allà fent costat pel mateix objectiu. Si uns tenen aquesta il·lusió però uns altres no, és impossible que un projecte vagi endavant.

– Ja per acabar: Mes de març, el Badalona ja salvat i a pocs punts de la zona de play-off… anem a per totes? O no hi vols pensar ara mateix?

Si aleshores estem entre els primers o en disposició de lluitar pel play-off, lluitarem pel play-off. Abans, però, el més important: vull fer 42, 43, 44 punts i, a partir d’aquí, ja mirarem cap endavant. Ara bé, si amb l’objectiu ja complert tenim l’oportunitat de lluitar per estar a dalt, no tingueu cap dubte que ho farem.

PREGUNTES DELS ESCAPULATS

– T’has plantejat variar el teu esquema de joc en un futur i jugar amb dos puntes? [Carlos Gutiérrez]

Ja hem jugat alguna vegada amb dos jugadors al davant; el problema és que quasi mai tenim dos davanters per posar a l’alineació… A mi m’agrada jugar amb dos puntes; de fet, a la Munta moltes vegades jugava així. Com et dic, moltes vegades el problema és que els dos davanters no hi són, alhora. Ara mateix, com que Matamala i Manu Balda no poden coincidir, o bé quan han estat disponibles Carracedo estava molt bé i aleshores Manu havia de caure a la banda, doncs no hem jugat així, però és que sovint passa que no pots jugar com vols, sinó com pots. Ja m’agradaria jugar amb dos puntes alguna vegada, però ara per ara no els tenim.

– De vegades l’Abraham està molt sobremarcat però tot i així no canvia de banda. És pel jugador o per motius tàctics? [Carlos Gutiérrez]

L’Abraham juga a l’esquerra perquè ell es troba més còmode a l’esquerra. Normalment si juga allà és perquè ell ho vol així i és on pot fer més mal, però no és cap ordre directa meva.

Com et prepares els partits? Sempre coneixes els jugadors de l’equip rival? Veus partits sencers dels contraris? [Vila-Rebollo-Pepín]

Primer de tot, el que intento és anar a veure tants partits com puc. A més, tenim l’Abel [Mourelo] que va a gravar els equips rivals i, si no, per exemple, ens intercanviem vídeos d’equips rivals amb el cos tècnic de l’Hércules. D’aquesta manera intentem aconseguir gravacions de tots els nostres rivals al grup. De moment tenim partits de tots ells. Aquesta és la nostra font d’informació principal per a preparar un partit contra algú. I sí, normalment conec força bé tots els jugadors de l’equip rival.

BON NADAL I AMUNT BADALONA


ELDENSE 3 BADALONA 0

Escapulats,

Teniu una plantilla en hores baixes que no acaba de rutllar? El vostre equip es troba en un lloc delicat a la classificació i necessita una victòria amb urgència? Creieu que ja no podeu caure més baix i que ningú no podrà rescatar-vos del pou? No us preocupeu! El CF Badalona es presentarà diligentment al vostre estadi disposat a regalar-vos tres punts que us permetran tornar a casa amb un somriure a la cara i passar unes joioses vacances de Nadal amb esperances renovades! Ah! i no patiu si aneu últims: fins i tot podem oferir-vos el pack especial de golejada nadalenca i, per evitar malentesos, una nul·la activitat ofensiva com a resposta. No ho oblideu, els cuers són la nostra especialitat: eficàcia provada!

Perdoneu-me aquesta atzagaiada -injusta, en molts sentits- però havia de desfogar-me. Suposo que a molts us passa el mateix aquest vespre, després d’haver vist com el Badalona queia per un estrepitós 3-0 al camp de l’Eldense. És veritat: els atenuants són molts, i de pes, però això no justifica haver estat humiliat al Nuevo Pepico Amat. Ens hem tornat a deixar robar la cartera al camp de l’últim classificat (altra vegada) i avui, a més, ens han passat per sobre. No ho dic jo, sinó un dels tòtems del vestidor com Juanjo Prior. El d’Esplugues ha tingut la dignitat de donar la cara després de la debacle i demanar perdó als aficionats per la imatge oferta. Ell és, de ben segur, un dels que menys hauria de sortir a disculpar-se, i el que de veritat no tindria perdó seria centrar-nos en un dels pilars d’aquest Badalona de Manolo González. El míster, per cert, també ha estat clar en acabar el matx: “A diferència de la resta de partits fins ara, avui ha estat el primer dia que no hem estat competititus“. Doncs no, gens competitius: el Badalona ha fet pena a Elda. Literalment. Tant és així que aquesta tarda ha estat de les poques vegades a la meva vida que, a mesura que passaven els minuts en la retransmissió de ràdio del bo d’en Ramon Duran, més desitjava que s’acabés el partit. De fet, quan l’àrbitre ha xiulat el final, la sensació dels herois que encara aguantàvem al costat del transistor deu haver estat la mateixa: alleujament etern per la fi de la tortura.

Fem una cosa: comptem fins a deu… El Badalona arribava sota mínims al partit d’avui, cert. A la baixa de llarga durada de Joan Grasa (un home cridat a ser clau a la plantilla i de qui molts ja no se’n recorden) s’hi sumaven les d’Abraham, Lulu, Bermudo i Balda, a més de la sanció per acumulació de targetes d’Amantini. En Manolo (que, per acabar-ho d’adobar, també estava sancionat i avui no podia seure a la banqueta) amb prou feines tenia opcions per a confeccionar l’onze titular. Finalment ha sortit amb Óscar Sierra fent parella amb Álvaro Vega a l’eix de la defensa i Monterde al doble pivot amb Prior. Joel Huertas repetia a l’extrem esquerre acompanyant Carracedo a l’altra banda; Torres (preocupant la seva davallada de forma) com a mitja punta i Matamala de ‘9’. Grima i Toni Lao, als laterals, completaven un equip perfectament capacitat per plantar cara a un conjunt alacantí que només havia marcat un gol els últims quatre partits. La realitat ha estat demolidora: el Bada no ha rematat ni una sola vegada a porteria. De fet, en 90 minuts només podem anotar un xut desviat de Monterde al 36′ i una centrada de Fran Bea al 75′ que Alberto ha rebutjat sense complicacions. L’Eldense, en canvi, ja s’havia avançat als dos minuts gràcies a un còrner mal defensat que Chupe rematava a la gàbia. Vint minuts després, Domènech perdonava el segon després d’una bona jugada de Guardiola. No us preocupeu, el 2-0 acabaria arribant de la pitjor manera possible: a manca d’un minut pel descans i després d’un penal innecessari de Lao sobre Soldevila que Cañadas transformava enganyant Marcos. La segona meitat s’ha convertit en un veritable via crucis escapulat, que ha fregat el vodevil quan Fran Pineda entrava per Huertas al 55′. Totalment intranscendent, l’actuació del malagueny al partit d’avui resumeix el seu pas per aquest Badalona de Manolo González. L’ex de la Munta, per cert, tampoc ha tingut pèls a la llengua a l’hora d’assegurar que Pineda no tornarà a vestir d’escapulat. Ja ho avisàvem: el mercat d’hivern es preveu calentet, i no només en el capítol d’altes… Tornem al partit: el Bada no era capaç de generar perill ni de canviar ni un mil·límetre el guió de l’encontre, però la festa dels locals encara no havia acabat: Chupe posava la cirereta al pastís al minut 70, firmant un doblet després de rematar un bon contraatac de Cañadas -un malson per a la defensa escapulada- que Marcos només podia salvar en primera instància. Cada segon pesava com una llosa per a un Badalona que no aixecava cap. Com a mínim, Abel Mourelo, que dirigia el partit des de la banqueta, no ha donat entrada als dos juvenils que avui havien ajudat a completar la convocatòria. No s’ho mereixien.

Cares llargues en un Badalona que ha vestit de groc a Elda | Foto: facebook CD Eldense

Les primeres reaccions dels protagonistes són les que toquen després de fer el ridícul. Manolo, Prior, Marcos… els pesos pesants del vestidor han fet autocrítica. Evidentment, no s’acaba el món per tenir un mal partit. La derrota d’avui és molt dura, no només pel resultat sinó per com es dóna. Ara bé, hem de tenir perspectiva: després de 18 jornades, la primera volta del Badalona -a falta d’un partit- és bona. A nivell de resultats, però també a nivell d’actitud. És, potser, el primer compromís de la temporada en què l’equip no ha estat a l’alçada. Fins avui no se li podia retreure res a una plantilla que ho està donant tot sobre el camp ni a un cos tècnic que ha fet miracles amb els irrisoris recursos que té. Ara vénen 10 dies de vacances que han de ser balsàmics. Desconnectar, recuperar forces, replantejar les necessitats d’un equip amb moltes limitacions i, sobretot, completar-lo amb les peces que falten i que fa setmanes que tots reclamem. No serà fàcil, i segurament primer caldrà deixar sortir perquè puguin entrar, però confio en la gent que hi ha allà dins i que de moment ha aconseguit una cosa que semblava difícil a començament de temporada: arribar al Nadal sense angoixes a la classificació i amb un trasllat poc traumàtic a Montigalà.

Ah, i no fa falta que us ho recordi: cal estar al costat de l’equip quan van mal dades.

BON NADAL I AMUNT BADALONA


BADALONA 0 MALLORCA B 0

Escapulats,

Empat a zero del Badalona davant el Mallorca B en un partit força espès dels de Manolo González, que tan sols han guanyat un partit dels últims deu per sumar, només, 9 dels darrers 30 punts en joc. L’espectacular embranzida de l’inici de temporada sembla que ja ha passat definitivament a la història, i mica en mica la situació del Bada ja es va ajustant més a objectius menys ambiciosos i, sent honestos, al discurs moderat que el míster i la directiva havien tingut des del principi. L’equip segueix sent molt competitiu, amb un mig del camp imperial i jugadors en estat de gràcia com Carracedo, Lao o Prior, però continua pecant del mateix: molt poca contundència al davant. Avui, amb les baixes d’inici de Manu Balda i Abraham, aquesta mancança s’ha accentuat encara més. De fet, l’equip només ha xutat un cop entre els tres pals en tot el partit… No queda altra: falta pólvora a dalt urgentment. Atents al mercat d’hivern; no només pels fitxatges que segur que arribaran… sinó també per les probables baixes que ja tots intuïm.

Poca història, l’encontre d’avui. Amb una dada us ho deixaré ben clar: entre els dos equips només hi ha hagut un xut entre els tres pals, i ha arribat al minut 93. Això sí: una ocasió de gol claríssima. Toni Lao rematava sol des de la frontal de l’àrea després d’un rebuig en un servei de banda, però el seu xut a l’escaire el treia Royo amb un guant miraculós. Gairebé no hi hauria temps per a més, i el partit acabava amb un 0-0 que no feia justícia als mèrits dels escapulats. La superaturada del porter balear ha estat una rúbrica espectacular per a un partit força ensopit. De la primera meitat, sense anar més lluny, només podem rescatar un cop de cap desviat d’Álvaro Vega després d’un servei de falta i un contraatac ràpid que entre Matamala i Torres han desaprofitat. L’ex del Prat ha tornat a posar molta feina i entrega damunt la gespa, però en aquesta acció ho tenia tot de cara per finalitzar la jugada i, a l’últim moment, ha optat per cedir una mala pilota a Torres, que finalment ni tan sols ha pogut xutar. En ‘Mata’ encara no s’ha estrenat com a golejador i queda clar que, malgrat que ho dóna tot al camp i aporta coses interessants, en Roger no pot ser el ‘9’ de referència d’aquest equip. Per part del filial mallorquinista, encara menys: una rematada de cap fora d’Uche al 32′ ha estat tot el seu balanç ofensiu els primers 45 minuts. L’únic visitant que inquietava una mica els nostres dominis era el seu extrem esquerre, Kike Senouba, que per cert buscava la brega en cada pilota dividida. Sergi Cortés, que avui tornava a Badalona dues temporades després, ha passat força desapercebut com a mitjapunta vermelló.

La pilota aturada ha estat pràcticament l’únic recurs del Bada en atac | Foto: L’escapulat

A la segona meitat ha seguit el domini territorial quasi absolut del Badalona però, ara sí, amb una mica més d’arribada. Primer ha estat Joel Huertas, avui titular, qui ha provat de sorprendre amb una bona acció des del vèrtex esquerre de l’àrea, però el seu xut l’ha tret la defensa en l’últim moment. Curiosament, un minut després el lleidatà ha estat substituït per Abraham, que entrava tocat i entre coixinets per intentar desequilibrar el matx amb alguna genialitat. En Joel, per cert, pràcticament no ha existit al primer temps (no se sent gens còmode a la banda, aquesta és la veritat), però els quinze minuts que ha jugat a la represa ha tingut molta més participació. En qualsevol cas, ha passat el que tots esperàvem: el canari ha absorbit bona part del protagonisme ofensiu i a punt ha estat de marcar a manca de deu minuts amb una bona rosca des de l’extrem esquerre que ha marxat desviada per poc a la base del pal. Abans havia reclamat penal en una caiguda dins l’àrea després d’una bona deixada de Matamala, però l’àrbitre se n’ha desentès. El mateix Matamala ha reclamat més d’un penal a la segona meitat, però avui no era dia pels onze metres, segons el col·legiat… Com he dit, els balears poca cosa han mostrat a la segona part, més enllà d’un cop de cap sense perill d’One (75′) i alguna pilota penjada. El Badalona, però, i a banda de les accions d’Abraham que hem comentat i d’un xut llunyà de Torres al 68′, ho ha fiat tot als còrners. En això, escapulats, ningú ens guanya: avui n’hem picat 8 en total  (només 2 el Mallorca B), però cap d’ells s’ha traduït en gol. Així s’han anat escolant els minuts d’un partit que arribava al temps d’afegit amb tot el peix venut… o no: la claríssima oportunitat de Lao ens hagués pogut donar una victòria més que merescuda i que hagués valgut el seu pes en or, donades les circumstàncies. Igual que el dia del Reus, però, la sort ha somrigut als visitants i el Bada s’acomiada de Montigalà fins l’any que ve amb un empat més aviat grisot.

Dissabte que ve (17h) visitem el Nuevo Pepico Amat, un camp de mal record escapulat i on el Bada necessita, com a mínim, sumar un punt per no acabar l’any amb males sensacions. Caldrà, sobretot, no repetir l’error de la setmana passada a Saragossa, on el cuer ens va robar la cartera. Per a més senyes, l’Eldense arriba en idèntica posició que el filial aragonés. Faríem bé d’anar amb la lliçó ben apresa… Ara per ara la prioritat és clara: aguantar fins al mercat d’hivern amb els pocs recursos que tenim i no fer el tonto a Elda. L’equip està sota mínims però ara no és moment de llençar tota la bona feina feta aquesta primera volta, que globalment ha estat notable.

AMUNT BADALONA


ZARAGOZA B 1 BADALONA 0

Escapulats,

El Badalona va patir ahir la quarta derrota de la temporada a Saragossa davant d’un filial que arribava com a cuer de la categoria… i que després del partit ho seguia sent. Més enllà de l’anècdota, decepció absoluta per a un equip que havia donat una molt bona imatge en la victòria contra l’Espanyol B de diumenge passat, però que no acaba de trobar continuïtat en els resultats. Els de Manolo González escuren aquest tram final de la primera volta amb les forces molt justes i, com ens ha tornat a recordar el mateix míster, necessitem un rematador de veritat que culmini les jugades.

El vent que ahir bufava amb força a la capital aragonesa segurament va escombrar, també, les il·lusions de més d’un després del partidàs d’ara fa una setmana a Montigalà. L’alegria dura poc a casa del pobre; mai millor dit. La realitat és que el Bada no va merèixer perdre, és veritat. Els primers 45 minuts, amb el vent de cara, érem nosaltres qui portàvem la veu cantant i, tot i que sense brillantor, haguéssim merescut marxar al descans amb avantatge. Sense anar més lluny, al minut 44 l’àrbitre anul·lava un gol de Raúl Torres per un fora de joc un xic dubtós. Deu minuts abans, el de Terrassa ja l’havia tinguda amb un bon xut des de l’interior de l’àrea que marxava fregant l’escaire. El Bada havia dominat el matx sense problemes i bona mostra d’això eren els 9 còrners picats a favor. El 0-0 però, no s’havia mogut… 

Diego Suárez seria el botxí del Badalona… | Foto: Belén Sancho (VAVEL)

Després del pas pels vestidors, les coses van canviar. Ara el vent ens bufava en contra, i els blanquets van sortir amb una altra mentalitat. El domini escapulat es va anar difuminant a mesura que passaven els minuts, fins al punt que a la segona meitat no li comptem cap ocasió de gol al Bada. Als locals tampoc, tot sigui dit, però sí que mostraven més intensitat i encert, sobretot a partir de l’energia de jugadors com Pombo i Rami. El fatídic 1-0 no arribaria, tanmateix, per una jugada de mèrit del filial, sinó arran d’una greu errada defensiva. Només faltaven dos minuts pel 90′ i un servei de porteria de Víctor, aparentment sense perill, es convertia en una pilota enverinada que Fran Grima, massa confiat, s’empassava del tot per deixar sol Diego Suárez que, sol davant Marcos, el batia pel pal curt. Evidentment, no hi va haver temps per a res més i el partit acabava amb aquest regal pels saragossistes i deixant-nos amb cara de tontos: el Bada marxava amb les mans buides del camp del cuer de la forma més cruel i, per si això no fos poc, amb Abraham i Matamala havent de retirar-se a causa de problemes físics. Manu Balda, per cert, ahir ni es va vestir de curt, i potser no el tornem a veure fins a la tornada de les vacances de Nadal. En definitiva, que estem sota mínims d’efectius.

Diumenge que ve (12h) visita Montigalà un altre filial, el Mallorca B, amb els mateixos punts que el Bada i que, com nosaltres, també vindrà de perdre (0-1 davant L’Hospitalet). Veurem qui forma la davantera escapulada, perquè a dia d’avui la manca de contundència a dalt és notòria, i les baixes no ajuden. La distància amb la zona de descens segueix sent important i, de fet, d’haver guanyat ahir ara seríem en zona de play-off. Em temo, però, que ja són massa oportunitats perdudes per mirar cap amunt. Ara l’objectiu ha de ser arribar a l’aturada nadalenca, com a mínim, mantenint aquest coixí de punts per sobre de la zona perillosa. Siguem positius: encara podem tancar la primera volta amb més de 30 punts; una xifra molt notable i que tots haguéssim firmat a l’agost.

AMUNT BADALONA