Monthly Archives: Mai 2014

BADALONA 1 LLEIDA 3

Escapulats,

El Bada posa punt i final a la temporada 13/14 amb una (esperada?) derrota a casa davant el Lleida Esportiu. Més enllà de les sospites habituals de maletins i primes (i que segurament donaran molt de què parlar els propers dies, atenent al que hem vist damunt la gespa…), és una llàstima que els escapulats haguem de dir l’adéu oficial al Centenari d’aquesta manera tan trista. Com estava anunciat, aquesta tarda el nostre vell estadi semblava un annex del Camp d’Esports de Lleida, ja que tota la zona del gol del lateral de l’autopista i ben bé mitja graderia estaven ocupats pels més de 1.000 aficionats ilergets que s’han desplaçat avui fins aquí i que s’han muntat una bona festa a costa d’un Bada que, com a mínim, acaba per fi amb l’agonia d’una lliga grisa i mediocre. 

Quedi dit: felicitats al Lleida i als altres tres equips catalans que disputaran el play-off d’ascens (Llagostera, L’Hospitalet i Nàstic). Molta sort a tots.

Piti Belmonte també s’acomiadava avui com a tècnic del Badalona, i ho ha fet ben fidel al seu estil; és a dir, amb una alineació “curiosa”: Víctor Cócera debutava a la porteria en lloc de Marcos, Ferrón es quedava a la banqueta i al mig del camp prescindíem de tots els jugadors creatius per formar un doble pivot amb Lázaro i Maestre. Un onze ben estrany i que, com era d’esperar, ha tingut molts problemes a l’hora de construir joc d’atac i connectar amb els dos homes que teníem en punta: Negredo i Draman. El madrileny ha estat pràcticament desaparegut al llarg de tot el partit, mentre que el jove cedit pel filial perico ha estat més participatiu. Ara bé, cap dels dos ha estat gens assistit de pilotes deixant de banda la seva feina de “boies”. No diré que l’alineació de Piti ha estat causa directa de la derrota, però sorpren una mica. Al contrari del que es pugui pensar, el Bada no ha començat el partit com a mer comparsa, sinó que dominava la posessió enfront d’un Lleida inofensiu que no generava gens de perill. Tot ha canviat en tres minuts de bogeria. Al minut 11′ els visitants han vist com se’ls anul·laven dos gols seguits en sengles còrners consecutius des de la dreta: el primer perquè l’àrbitre encara no havia xiulat quan han servit de cantonada i el segon per una suposada falta sobre Cócera. El jove porter ha passat un petit calvari aquesta tarda, sobretot en les sortides per dalt, i de fet el primer gol del Lleida ha arribat arran d’un penal comès per ell mateix en una sortida poc afortunada. Fuster no ha perdonat des dels onze metres (13′) i a partir d’aquí el partit ha canviat completament. Al minut 31 Bosch marcava el 0-2 després d’una incomprensible errada defensiva global que farà enrogir més d’un, i la primera meitat ha acabat amb només una rematada defectuosa de Draman com a bagatge ofensiu escapulat.

La segona meitat podia haver estat un passeig militar dels de Toni Seligrat, però el Bada ha tret una mica d’orgull propi i ha ensenyat les urpes. Al descans Puigdollers ha entrat per un assenyalat Cárdenas i al 63′ ho feia Joaquim per Lázaro. Per fi arribava el toc al mig del camp. Al minut 58 Boniquet ha tingut una bona ocasió dins l’àrea, però un defensor lleidatà li ha robava el gol en el darrer instant. Un quart d’hora més tard, i després d’una pilota al travesser de Mata en una acció al contraatac, arribava el gol de Joaquim aprofitant un refús de Torres a xut d’Abraham després d’una bona triangulació entre Boniquet i el canari. Durant cinc minuts els de Ponent han patit de valent i el Bada hagués pogut empatar en dues bones ocasions de Draman i Boniquet, però Torres ha estat pletòric per rebutjar a còrner ambdós intents. El primer desviant amb els dits una rematada de cap del jove del planter a centrada d’Abraham i el segon amb una espectacular estirada per avortar una engaltada seca amb cama esquerra de l’ex del Sant Andreu. Just quan pitjor ho estaven passant els blaus, i en una nova errada defensiva, Pere Milla ha marcat el tercer que sentenciava el partit i feia esclatar d’alegria les graderies ocupades. Els pocs aficionats locals que ens hem quedat al camp només hem pogut contemplar amb enveja l’entrega d’una afició a un equip que sí que lluitarà per sortir del pou de la 2ª B un any més. 

 Autèntica festa dels de la Terra Ferma en acabar el matx.
 (Foto: L'escapulat)

Ara ja toca girar full. O llençar el llibre, ben mirat… La temporada, globalment, ha estat un rotund fracàs, però com a mínim hem salvat els mobles amb la permanència (i només faltaria!). Tots sabem que Piti Belmonte no continuarà al capdavant del projecte esportiu, i veurem quants d’aquests jugadors seguiran a la plantilla. En les properes setmanes sabrem qui comandarà el Badalona a partir del juliol i, el més important, es començarà a perfilar definitivament el futur del nou estadi municipal. En paraules del mateix alcalde avui al Centenari, el conveni amb l’Ajuntament serà una realitat aquest mes. Això sí, ja anem tard… com sempre.

Res més escapulats, això és tot pel que fa al curs 2013/14: una altra campanya que no passarà pas a la història, més enllà de ser l’última a l’Avinguda de Navarra. Un no pot evitar tenir la sensació que a l’aficionat del Badalona li calen més estímuls per tornar-se a enganxar amb l’equip i, en definitiva, amb el clubCertament, han de canviar moltes coses a l’entitat. Esperem que el trasllat a la nova casa de Montigalà i la construcció del futur nou estadi (17 anys després) encetin, per fi, una nova etapa més il·lusionant a tots els nivells, i no només en l’esportiu, en què hi intervenen molts factors i es pot encertar o no. Les coses s’han de fer bé al camp i als despatxos. I això reconeixent que no tot és culpa dels jugadors, el cos tècnic o la directiva. Els socis i aficionats sovint hi tenim una responsabilitat important. Això sí, nosaltres seguirem al peu del canó, sempre al costat del Bada en els moments difícils però també disposats a fer autocrítica quan calgui. De moment, un any més, aguantem.

AMUNT BADALONA


Miguel Ángel: Any 0

En 4 dies acaba el curs 2013/14. Per fi. La tarda de diumenge posem punt i final a una temporada irregular, estranya, decebedora i que, en definitiva, se’ns ha fet llarga; molt llarga. Diu el tòpic que els números no enganyen, i la veritat és que l’estadística ho deixa ben clar: el Badalona ha fet una campanya pràcticament calcada a l’anterior; o sigui, mediocre. Amb l’Albert Cámara a la banqueta el Bada va sumar 48 punts (recordem, en una lliga de 21 equips) i va acabar en tretzena posició, a 4 punts del descens i a 24 del play-off. Enguany tornem a ocupar aquesta grisa tretzena plaça, lluny de la zona perillosa però encara més dels llocs de privilegi, a 18 punts de distància i que en tot moment hem vist com una quimera. A més, mentre que Cámara va salvar l’equip a manca de tres jornades, amb Piti Belmonte hem hagut d’esperar fins al penúltim partit per certificar la permanència. Un autèntic drama tenint en compte que la plantilla que s’havia confegit a l’estiu no era, ni molt menys, per patir tant. Independentment del que passi aquest últim partit davant el Lleida -diumenge tristament només podrem mirar amb enveja la situació d’un equip que sí que té la il·lusió de jugar per l’ascens- no és gens agosarat afirmar que el Badalona ha llençat un any, esportivament parlant.

Els inicis sempre són complicats, i la nova directiva de Miguel Ángel Sánchez ho està comprovant de primera mà. Al juliol molts vam alabar la valentia de tots ells per fer-se càrrec d’un club mig a la deriva i amb un futur incert, però això no treu que puguem parlar sense embuts de les coses que s’han fet malament… A misses dites és fàcil afirmar que l’elecció de Piti Belmonte va ser un error, però ja fa setmanes que sabem que l’ex del Sant Andreu no seguirà. El tècnic de Sabadell no només no ha convençut pel pobre rendiment que li ha tret a l’equip, sinó que sobretot ha despertat molts dubtes pel que fa a la gestió de la plantilla a nivell humà. Com a mínim s’ha evitat el desastre i el Bada ha salvat la categoria. És evident que cal bastir un nou projecte esportiu de cara a l’any que ve, i aquesta vegada seria bo que, més enllà de qui el lideri a la banqueta, el nostre onze tingui un caràcter propi que sigui reconeixible. Per aconseguir això, i per una vegada, estaria bé mantenir la columna vertebral de l’equip, i això implicaria que seguissin un bon nombre de jugadors (a tots ens vénen al cap 7 o 8 noms) i no “Marcos i deu més”, que ha estat la tònica habitual les darreres temporades. No es pot construir un projecte sòlid si cada estiu tenim un nou entrenador i s’ha de fitxar a 15 jugadors…

En el pla institucional podem dir que s’han mogut ben poques coses, potser perquè la construcció del nou estadi municipal ha monopolitzat l’actualitat des del primer dia. Després de la històrica assemblea de socis del 24 de febrer semblava que la decisió de marxar del Centenari aquest estiu per anar a jugar a Montigalà era definitiva i irrevocable, però a dia d’avui ens trobem que encara no tenim el conveni signat i, malgrat que des del club s’assegura que no hi haurà impediments, la veritat és que s’han suspès els actes d’homenatge que hi havia previstos pel diumenge. Ens podem refiar dels nostres polítics després de 18 anys? Creuem els dits. Deixant això de banda, sí que es troben a faltar algunes accions i iniciatives respecte a temes que han quedat en un segon terme, com ara la sacsejada que necessita l’entitat a nivell d’imatge i comunicació o l’alarmant salut de la nostra massa social: el Badalona no enganxa a la ciutat i és el club català amb la mitjana d’edat de socis i abonats més elevada de tot el futbol professional. Deures pendents. Deures urgents.

Seria injust exigir-li a Miguel Ángel que redrecés el rumb del CF Badalona en només una temporada. Tanmateix, el nostre deure com a escapulats és no només agrair-li la seva empenta i convicció en temps difícils i reconèixer-li l’esforç i els encerts d’ell i de tota la seva junta, sinó també recordar-li que encara queda moltíssima feina per fer si volem que el Badalona s’acosti una mica més a la idea que tenim tots d’un club professional modern, seriós i a l’alçada de les ambicions que sempre ens hem marcat però que sembla que mai ens hem acabat de creure.

Us proposo que valoreu aquest primer any com un període de transició o com un pròleg: com un any 0. La temporada que ve ha de veure no només un nou cicle esportiu, sinó també un nou projecte de club: un nou Badalona. I això no són només paraules. Miguel Ángel ha tingut un any per aixecar catifes, estudiar la situació real de l’entitat, fer balanços i decidir cap on ha de navegar aquest Badalona. A partir del juliol tots li demanarem més. I també, no ho oblidem, tots hem de donar més. Tots hem de remar. Deixarem enrere aquest any 0 per començar a escriure l’etapa més important de la història recent del Badalona. L’any 1.

AMUNT BADALONA

Albert Costa