Monthly Archives: Setembre 2012

L’ESCAPULAT ENTREVISTA L’ALBERT CÁMARA

Escapulats,

No cal cap mena d’introducció per presentar-vos l’Albert Cámara. Parlem de tot un referent al nostre club, no només per ser, ara, l’entrenador del primer equip i haver defensat la samarreta del Badalona durant vuit temporades (del 2002 al 2010), sinó també pel paper que ha tingut més enllà del terreny de joc, erigint-se en un dels símbols del renaixement escapulat de principis d’aquest segle. Cámara, el gran capità, ha estat i seguirà sent un personatge clau per entendre el CF Badalona; no en va ha viscut alguns dels moments més transcendents de la nostra història. Amb un posat més aviat contingut i un tarannà pausat i agradable, mesurant cada paraula però sempre transmetent seguretat i convicció en tot el que diu, no és difícil entendre per què l’Albert és un dels nens mimats de la nostra afició i una veu més que autoritzada per parlar sobre tot el que rodeja l’entitat. Avui xerrem amb ell i li preguntem sobre temes diversos; entre ells, algunes qüestions que li vau plantejar vosaltres mateixos.

Foto Cámara - Entrevista

L'Albert, a la seva segona casa: els vestidors del vell Centenari
(Foto: L'escapulat)

  • Albert, vas arribar aquí l’any 2002 procedent de L’Hospitalet i havent passat per la Grama. Sincerament, et podies arribar a imaginar que acabaries sent tot un símbol del Badalona o per a tu, simplement, era un equip més de l’àrea de Barcelona?

Home, la veritat és que mai no t’ho esperes. Jo sabia que venia a un equip amb moltes aspiracions; aquest és un dels motius que em va motivar per fitxar. Ara bé, mai no t’imagines que puguis arribar a estar tants anys en un club, ni molt menys viure moments tant importants com els que jo he viscut aquí. També és veritat que sóc una persona que sempre he procurat donar el màxim a tot arreu on he estat, i a més vaig arribar als 27-28 anys, la millor edat per un futbolista. Al principi és evident que no t’ho esperes, però si hi poses de la teva part i ho dónes tot, mai no es pot descartar res!

  • Has viscut ni més ni menys que el procés d’unificació amb el Badaloní i tota l’era Casquete. Què en penses, de l’empremta que ell deixa al Badalona i com veus la situació actual del club?

La seva influència és evident, només cal veure com ha crescut el Badalona. Ara mateix és un club que tothom coneix en el món del futbol; quan Casquete va prendre’n les regnes es trobava en una situació molt complicada en el pla econòmic, esportiu i institucional. Pel que fa a la nova etapa actual, cal dir que tot just ens trobem a l’inici d’un nou projecte, i tots els inicis són complicats. No es compta amb els mateixos suports que hi havia amb Casquete, però s’està intentant posar ordre i fer les coses com cal partint des de la base, i crec que aquí el més important és que tots siguem realistes sobre quines són les possibilitats del club i treballar en el dia a dia.

  • Si et pregunto pel teu millor moment al club segurament em diràs que van ser els teus dos gols en el 3-2 contra el Villarreal B, el juny de 2004, que ens van donar l’ascens a 2ª B. En tens algun altre de menys conegut? I algun moment especialment complicat que hagis viscut al Badalona?

L’eliminatòria contra el Barça a la Copa del Rei de 2006 també va ser molt especial, pels jugadors i pel club. Poder jugar al Camp Nou contra un campió d’Europa és una experiència espectacular. A més, jo vivia una situació especial perquè acabava de néixer la meva primera filla. L’havia tingut just abans del partit contra l’Universidad de Las Palmas, que vam guanyar als penals. Recordo que portava 48 hores sense dormir i que Francisco em va preguntar si podia jugar. Evidentment, li vaig respondre que en tenia moltes ganes. Després de classificar-nos i saber que ens tocava el Barça, ja va ser una alegria màxima. Trepitjar la gespa del Camp Nou en competició oficial és impressionant. També recordo que era un partit en què pagava tothom, socis del Barça inclosos, i que va ser la pitjor entrada de l’era Laporta: unes 12.000 persones, que per a nosaltres ja són moltes però que en aquell estadi la veritat és que feia una mica de cosa…

Pel que fa a moments complicats… Home, podem parlar de la temporada amb Miguel Álvarez, que va ser l’esforç més gran que ha fet mai el club per construir una plantilla que lluités per tot, però les coses no van funcionar. El moment més dur va arribar al final quan, després d’haver millorat i aconseguir colar-nos entre els quatre primers, vam perdre els tres últims partits i ens vam quedar fora. Allò va ser molt dur. També recordo la temporada en què vam quedar cinquens per darrere l’Hospi, que va marcar un gol a l’últim minut de l’última jornada que ens deixava fora. Però bé, sens dubte el cas anterior va ser pitjor per totes les expectatives que s’havien generat.

  • T’ha neguitejat, aquest estiu, la incertesa per la falta de president i, per tant, de pressupost de cara a confeccionar la plantilla?

Hi va haver moments en què existien dubtes seriosos que poguéssim confeccionar una plantilla per mantenir-nos a 2ª B… És normal que estigués preocupat en aquell moment, ja que és el meu primer any com a entrenador i quan comences a veure que certs jugadors no poden arribar per un tema econòmic o que els que hi ha no renoven o marxen, és complicat. Després, amb l’arribada de Miguel Ángel Sánchez i la bona feina feta als despatxos la situació es va redreçar i a dia d’avui tenim una plantilla molt competitiva.

  • T’esperaves arribar tan aviat a ser entrenador del primer equip? Vas dubtar quan t’ho van proposar?

Jo crec que dubtar sempre dubtes; és la primera vegada que em donen un equip i quan t’ho proposen et preguntes si estaràs prou preparat, però això ho vaig tenir clar des del primer moment. Em sentia preparat i de seguida vaig dir que sí. Veient la incertesa inicial, amb un projecte que quasi era de 3ª Divisió, doncs sí que pots dubtar una mica sobre com aniran les coses, però vist ara en perspectiva i després de com s’ha treballat al final, encara tinc més motius per pensar que he pres la decisió correcta.

  • Manolo Márquez deixa una petja important al club. Ara bé, durant la segona temporada va passar per moments difícils. Creus que se li ha fet justícia? Amb què et quedes, del que has après al seu costat?

De Manolo Márquez n’he après moltíssimes coses, sobretot pel que fa al dia a dia de l’entrenador fora del camp. És cert que tu tens les teves pròpies idees, però la feina d’un entrenador dins i fora del camp, la metodologia… tot això ho he après d’ell. Personalment he tingut la sort de tenir molts i molt bons entrenadors, i de tots ells n’he après coses, que són les que després intento aplicar a la meva visió del joc. Amb Márquez s’ha fet play-off dos anys seguits, i dos anys en què s’ha tingut una plantilla inferior a la d’altres temporades en què no es va lluitar per pujar… Justícia? És veritat que es van viure moments difícils, especialment durant la segona temporada, quan part del públic volia que l’equip jugués millor i va mostrar el seu enuig a l’estadi. Al final, crec que tot això es va reconduir i si aquest any en Manolo hagués renovat ningú no hauria dit res, perquè tothom reconeix que ha fet dos excel·lents campanyes al capdavant del Badalona.

  • Jugador, segon entrenador, ara primer… Futur president? Estàs seguint tots els passos! A aquest ritme potser el nou estadi municipal porta el teu nom…

[Riu] Bé, jo de fet el que estic fent és el que a mi m’agrada. Jo tenia clar que on em sentia més a gust era a prop del camp i és el camí que segueixo. Mai pots dir mai, i menys en un futbol on els casos Ferguson són l’excepció. Hi ha moltes coses que no pots controlar i per tant no pots estar segur de res; només del dia a dia i de la feina que fas a la gespa. Per això tampoc no descarto entrenar algun dia un altre equip, tot i que ara estic molt a gust al Badalona, que és un club que m’estimo moltíssim i on tinc pensat quedar-me el màxim temps possible.

  • Parlant del nou camp: fa uns anys et vam veure lluint una samarreta reivindicativa al respecte. Creus que amb el canvi de govern la construcció d’aquest nou estadi està més a prop o, com sempre, tornarà a acabar en aigua de figues?

El meu germà jugava al Badaloní quan es va començar a parlar del tema del nou estadi, cap a l’any 97. Recordo que hi havia una maqueta molt maca…. Jo ara ja no em crec les paraules. Jo vull veure l’estadi. Som en una institució que ha crescut molt en quasi tots els aspectes, però sens dubte no en aquest. El partit contra el Tenerife de la temporada passada, posem per cas, que amenaçava de ploure: si finalment hagués caigut un xàfec, quanta gent hagués vingut? Jo crec que molt poca, perquè aquest camp no està en condicions pel futbol de nivell. Seria una llàstima que en partits en què l’equip s’hi juga la vida no pogués comptar amb el suport de més gent per culpa d’un estadi deficient. És a dir, parlem d’un club gran però amb unes instal·lacions que, sent generosos, no estan a l’alçada…

  • Estem acostumats a veure un equip sense gaire pólvora al davant. Quina és la idea de futbol de l’Albert Cámara pel Badalona d’aquest any?

La falta de punch no és només cosa del Badalona, és un problema de tota la categoria, on es pensa més defensivament que ofensivament. La majoria d’equips quan juguen fora de casa busquen mantenir la porteria a zero, i per això és difícil veure partits amb gols. Jo vull un equip que sigui agressiu. Agressiu no només a l’hora de defensar, sinó sobretot a l’hora d’atacar i anar cap a dalt, intentant recuperar moltes pilotes, buscar sempre la verticalitat i colpejar l’equip rival directament: fer mal al contrari, vaja. El que passa és que això no sempre és fàcil i els altres també juguen, però el que tinc clar és que aquest equip jugarà amb aquesta idea al cap en tot moment: pressionar els rivals al seu camp, robar la pilota i anar cap endavant. També és veritat que cada partit és diferent i hi ha rivals que, especialment al Centenari, vindran a tancar-se i a travar el joc.

  • Estàs content amb la plantilla que s’ha acabat fent? Et marques algun objectiu per aquesta temporada, o ja es veurà?

És un tòpic, però “anar partit a partit”, especialment aquest any, quan el club s’està reconstruint, és més cert que mai. S’ha acabat fent un equip força competitiu i sobretot estic molt satisfet per les ganes que demostren els nanos. És molt important veure compromís i ambició als entrenaments. En aquest aspecte estic molt content pel que tinc. Potser sí que si em deixessin carta blanca portaria dos o tres jugadors més o diferents, i potser m’equivocaria. Penso que s’ha de deixar passar una mica de temps a veure com evoluciona tot i poder calibrar ja a què podem aspirar. De moment, per molts objectius que tinguis, jo sempre dic que el primer pas és la salvació. Si assoleixes aquesta meta el mes de gener, doncs tens quatre mesos per endavant per lluitar pel que vulguis. Nosaltres com a esportistes no podem renunciar a res, esclar, però ara per ara el primer objectiu és aquest. Quan el tinguem, mirarem endavant però ara cal anar pas a pas, especialment si tenim en compte que el club inicia una nova etapa.

PREGUNTES DELS ESCAPULATS

  • Sempre seràs recordat com un gran llançador de faltes i, sobretot, de penals. Quin era el teu secret? Feies servir algun truc especial a l’hora de concentrar-te? [Cala]

Bé, més que concentració era una tècnica una mica diferent, que vaig començar a practicar als entrenaments. Jo el que feia era no mirar mai la pilota, sinó que en tot moment estava pendent del moviment del porter. Quan aquest es decantava, jo picava la pilota al cantó contrari. La dificultat evidentment és coordinar el teu moviment de xut amb el fet de no veure mai la pilota perquè estàs pendent del que faci el porter… Després de practicar-ho als entrenaments ho vaig posar en pràctica per primer cop en un partit de play-off en què ja no ens jugàvem res, el primer any. Vaig marcar, vaig agafar confiança i a partir d’aquí vaig seguir xutant-los igual, i la veritat és que en vuit anys vaig fallar molts pocs penals.

  • Creus que fa falta una empenta per part del club perquè vagi més gent al camp? [Epinika]

Una cosa que ja s’ha fet i que era necessària era adequar el preu dels abonaments a la realitat econòmica i social que vivim. Confio que el club comenci a implicar-se més i a penetrar dins la societat badalonina, amb mecanismes com actes en escoles, col·laboració amb els comerços locals, etc. Club i ciutat han d’anar de la mà i aprofitar tots els recursos que poden aconseguir junts, sobretot pel que fa a la gent. A més està comprovat que de potencial n’hi ha, i molt, perquè sempre que el Badalona s’ha jugat coses importants la gent ha respòs i jo recordo partits en què el públic ha sigut clau per canviar el resultat. És bàsic que un club s’arreli a la seva ciutat i obrir les portes perquè tothom el senti seu i s’hi identifiqui.

  • La inestabilitat us va afectar l’any passat? Com vau aconseguir girar la truita i ficar-vos al play-off? [Gavina]

Home, en part sí, perquè arriba un punt en què et toca fer coses que estrictament no et tocaria fer. Les fas perquè ets en un club que estimes, però és veritat que es van haver de fer moltíssimes coses pel bé de l’entitat que la gent no sap… Està clar que parlem de jugadors professionals i que tenen moltes coses cobertes al club, però és innegable que tota aquesta situació d’incertesa i de no saber cap on va l’entitat més enllà del terreny de joc té el seu reflex, en part, al camp.

  • El que va passar amb Goiko la temporada passada va ser una mica estrany… Ens pots explicar com ho veus, ara? [lluis]

Hi ha dues etapes diferenciades. El primer que he de dir és que l’Iñaki sempre va ser un nano al que no se li podia retreure res; entrenava com el que més i treballava moltíssim. Al principi no va tenir una bona entrada i no li van sortir les coses. És veritat que es va decidir que per a la seva posició volíem un tipus de perfil diferent i es va parlar de portar un altre jugador al mercat d’hivern. Ell i tots sabíem que això era així i que el club buscava aquest jugador. L’Iñaki tenia les portes obertes per marxar a un altre equip. El Badalona no va arribar a un acord per la seva sortida i, en aquest moment, hagués estat de tontos no aprofitar els recursos de què es disposava. El cos tècnic va parlar amb ell i se li va deixar clar que formava part de la plantilla i que comptaria amb les mateixes oportunitats que la resta. A partir d’aquí ell torna a entrar a l’equip i es guanya la titularitat, fins el punt que és decisiu en més d’un partit de la recta final. A Goiko se li va donar l’oportunitat que demostrés que el míster s’havia equivocat amb ell, que mereixia més minuts, i ell va respondre demostrant que era un professional. Al món del futbol se sol dir que als jugadors no se’ls paga per jugar (si juguen o no ho decideix el míster), sinó per entrenar i estar bé. I ell va complir amb escreix.

[L’haguessis mantingut a la plantilla?] Era inviable, sobretot per la situació del club a l’estiu. Era un dels jugadors que cobrava més i no se’l podia retenir sense tenir definida la situació institucional. Ara mateix està clar que per mi tindria cabuda a l’equip, però en el seu moment no es va ni plantejar perquè, simplement, no se’l podia retenir.

  • Per què el Bada no juga la Copa Catalunya? [Escapulat]

És una qüestió, primer, pràctica. Jugar la Copa Catalunya significa trastocar completament la pretemporada i la preparació de l’equip a l’estiu. Has de disputar cada ronda vés a saber on i tenir gairebé dos equips preparats per jugar els diferents partits amistosos que tens programats i que no saps si podràs disputar o no, segons si et classifiques o t’eliminen. El segon motiu és de sentit comú: es tracta d’un torneig que la mateixa Federació Catalana no es pren seriosament; la mostra és que encara hi ha finals de Copa Catalunya que no s’han jugat, sense comptar el desastre del darrer any. Si al final tot ho volem reduir a Barça i Espanyol, que facin un partidet entre ells o bé que estiguem tots en igualtat de condicions i que ells juguin totes les rondes, amb el filial, el juvenil o qui vulguin. L’any que nosaltres ens retirem ho fem perquè ens tocava anar a jugar a un camp, el de l’Equipo JA, que era de sorra i en un estat no gaire bo, al nostre entendre. No pots córrer el risc que se’t lesioni un jugador pel que estàs pagant molts diners i hipotecar tota la temporada. És tan simple com això. Des d’aleshores, i fins que no hi hagi canvis substancials, el Badalona no disputarà més aquesta competició.

  • La 2ª B és un pou sense futur? [Badaloní]

Per a qualsevol equip, estar a la 2ª B és un mal negoci. Ara bé, per què, si tothom diu que la categoria és un pou, segueix existint? Si es manté és perquè a algú li interessa mantenir aquest format. O bé hi ha por o bé no es té la força suficient per canviar les coses. És evident que s’hauria de trobar un altre format a la categoria i fer una renovació profunda perquè els equips ens poguéssim sentir en un entorn més competitiu i, sobretot, més clar. Malgrat tot, si tothom ho sap i tothom ho diu però ningú no fa res al respecte, per algun motiu serà, dic jo…

AMUNT BADALONA


ESPANYOL B 3 BADALONA 1

Escapulats,

Avui és un d’aquells dies que, en acabar el partit, encara trigues una mica a reaccionar. Saps com ha acabat el marcador, però no t’ho pots acabar de creure. Sí, és el que es coneix popularment com “anar-se’n amb cara de tonto”. I és que no hi ha millor forma de definir el que ha fet avui el nostre equip a la Ciutat Esportiva Dani Jarque. El tonto.

Convé, això sí, fer una anàlisi pausada de les coses, sense deixar-se endur per l’enrabiada que tots portem a sobre. L’Espanyol B és un dels equips que aquest any lluitaran per estar a dalt, i pocs puntuaran al seu estadi. Això es un fet. Ara bé, el Badalona no ha perdut avui per ser pitjor equip que l’Espanyol. Ha perdut perquè s’ha deixat pispar la cartera. I això no es pot permetre mai. Anem a pams: la primera meitat ha estat molt igualada, amb dos equips que volien jugar la pilota per baix i construir des del darrere. Potser ells tenien més la possessió, però sense poder dir que portessin la batuta del partit, ni molt menys ocasions clares de gol. De fet, nosaltres hem estat més incisius amb transicions ràpides i contracops en què la lluita de Gabri permetia aguantar la pilota i obrir el joc per bandes. En una d’aquestes accions a pilota llarga, el davanter català ha obtingut recompensa i ha anotat el seu primer gol en lliga. Era el minut 28 i les coses anirien bé tot just una estoneta, ja que poc abans de la mitja part, en una jugada d’estratègia pèssimament defensada Antonio Pino rematava sol dins l’àrea per establir l’empat. És cert que amb un pèl de sort, ja que la pilota havia rebotat en Gallardo. En qualsevol cas, l’empat no era injust i tot quedava obert de cara a la represa.

Al descans Javi Moreno, autor de la passada a Gabri en el gol, ha deixat el lloc a Méndez Canario. Ha estat en aquesta segona part quan el Badalona ha demostrat que és capaç del millor i del pitjor. A diferència de la primera, ara els escapulats dominaven el joc i rondaven constantment la porteria espanyolista, tot i que sense molt de perill. Es notava que la dinàmica del partit havia canviat i que a la travessa era més probable l’1 que el 2. Curiosament, i quan més s’hauria d’haver intensificat aquesta superioritat, amb l’expulsió del local Jorge al 63′, ha succeït tot el contrari. Llevat d’alguna acció aïllada, els nostres semblava que han passat a prendre-s’ho amb més calma… i això s’acaba pagant. És a dir, amb 29 minuts per endavant i superioritat numèrica, els escapulats han passat a controlar el tempo del partit, sí, però ara, inexplicablement, sense cap mena de profunditat. Només podríem destacar, en aquesta mitja hora, una voleia de Canario i, ja al final, un bon xut de Grasa que ha desviat el porter a còrner. S’ha de reconèixer que els canvis de Cámara han estat valents (Grasa per Robert i Bayón per Juanma), i que els blanc-i-blaus s’han defensat amb ordre, però això no justifica el que ha passat al temps afegit… I és que en lloc de firmar l’empat, els periquitos, veient l’aparent indolència badalonina, s’han embravit i, sobretot gràcies a la potència d’Elton, han començat a crear problemes. Corria ja el minut 92 quan, després bona acció d’aquest jugador i, altre cop amb una mica de sort, Morant engaltava una paràbola que superava Marcos i ens deixava amb un pam de nas. El 3-1 final del mateix Elton ja era la cirereta en el pastís d‘una debacle final de què no se’n salva ningú i que ens deixa a tots els seguidors escapulats amb un regust de boca molt amarg.

Cal mirar cap endavant, esclar, però malauradament el calendari (si se li pot dir així al desastre perpetrat per la RFEF) no ajuda gens. El cap de setmana que ve descansem i, tot seguit, tenim dos desplaçaments seguits a dos camps tan complicats com els del Nàstic i el Villarreal B. Poca broma. Encara falta per saber quan disputarem el partit ajornat al Centenari contra l’Orihuela. Fins aleshores, tres setmanes que se’ns poden fer molt llargues si l’equip no és fort mentalment. Jo, que quedi clar, confio en el Badalona. Vull pensar que el sotrac d’avui ha estat un accident desafortunat. Girem full i quedem-nos amb els detalls positius que s’han vist a Sant Adrià, que no han estat pocs.

AMUNT BADALONA


BADALONA 0 ESPANYOL B 0

Escapulats,

El 0-0 sempre és un resultat lleig. Un dels tòpics d’aquest esport diu que els gol és la salsa del futbol, i quan durant 90 minuts no en veus ni un, acostumes a tornar a casa amb un cert mosqueig. De vegades, però, aquest empat sense gols és enganyós. El 0-0 pot no equivaldre a avorriment i joc especulatiu. I aquest és un d’aquells casos. No ens enganyem, no ha estat un partidàs, sobretot pel que fa a ocasions clares de gol, però sí que ha estat un xoc intens i amb futbol, on cap dels dos equips no ha amagat les seves armes i, cadascú a la seva manera, ha buscat endur-se els tres punts. El filial espanyolista hi ha posat el domini de la pilota i el Badalona, les ocasions. Aquest podria ser un bon resum del que hem vist aquesta tarda al Centenari.

Els primers compassos de l’encontre han mostrat un filial periquito molt seriós, descarat i sense por de buscar el control de la pilota, cosa ben estranya per part dels rivals que ens solem trobar a l’Avinguda de Navarra. Si bé els barcelonins tenien el control del joc, també és veritat que els faltava pòlvora als metres finals i que, de fet, no han gaudit de cap ocasió clara de perill. El Bada, en canvi, i malgrat estar una mica espès en la creació, quan aconseguia trenar una jugada ho feia amb moltíssim perill, i la defensa blanc-i-blava ha tingut força problemes per frenar els nostres extrems: Juanma i, sobretot, Robert, incordiaven constantment amb ràpides internades i centrades a l’àrea. Especial menció mereix el partidàs d’en Robert, per a mi el millor de l’equip avui. Veurem si pot fer oblidar en Víctor. Encara és d’hora per saber-ho!  Fruit d’una d’aquestes incursions per banda d’en Robert ha arribat l’ocasió més clara de tot el partit quan, després d’un mal refús, i en posició franca de xut, Joaquín ha enviat la pilota fora quan ho tenia tot a favor per posar l’1-o al marcador. Era el minut 39 i la veritat és que al llarg de tot el partit no n’hi ha hagut de tant clares, malgrat la lluita incansable de Gabri al davant. Ah, i la mala notícia d’aquest primer temps: la lesió d’en Xavi Muñoz, substituït per Canario als pocs minuts.

Robert va ser un autèntic malson per la defensa del filial
(Foto: Fede Agripa)

La segona meitat sí que potser ha estat una mica més ensopida, tot i que el Badalona, a excepció d’un interval d’uns deu minuts, ha pres les regnes del partit. El matx ha perdut en profunditat i ha guanyat en incertesa, ja que qualsevol dels dos equips, en una acció individual o d’estratègia, es podia endur els tres punts. L’Espanyol ha disposat d’algun llançament de falta que ha desaprofitat i, a part d’alguna contra mal rematada, no ha inquietat massa els dominis de Marcos. El Bada, per la seva part, hi ha posat més intensitat, però ni Gabri, poc afortunat a partir dels 3/4, ni Pelegrí, en dues rematades de cap massa fluixes, han pogut avançar-nos al marcador. L’entrada de Grasa sí que ha aportat frescor i verticalitat, i de fet ell mateix ha estat objecte d’un penal en ser agafat dins l’area l’últim minut, però l’àrbritre no l’ha volgut veure. Finalment un punt per a cadascú i bona imatge dels dos conjunts, que es tornaran a veure les cares el diumenge que ve, aquest cop a la Ciutat Esportiva de l’Espanyol. Ah, per cert, el Bada no tornarà a jugar al Centenari fins el diumenge 7 d’octubre. Donem les gràcies a la diligència i el rigor de la RFEF. Definitivament, un nyap esgarrifós que pagarem, com sempre, els que no en tenim cap culpa. Però sembla que a això no hi podem posar remei, així que… 

AMUNT BADALONA


VALENCIA B 1 BADALONA 1

Escapulats,

Empat in extremis a València. En un partit frenètic, un gol de Joan Grasa al minut 92 ens permet esgarrapar un punt valuosíssim del feu valencià. Aquest empat fa bona la victòria de la setmana passada contra l’Alcoyano i referma les bones sensacions en aquest inici de temporada, si deixem de banda la petita ensopegada a la Copa del Rei.

Quan al minut 78 Molina avançava el filial valencianista segur que més d’un hem remugat: “Aquest guió ja me’l conec… partit equilibrat, poques ocasions, golet al 75 i cap a casa amb les mans buides”. Ves per on, en Joan Grasa ens ha fet fer un petit bot a la cadira amb la seva diana a última hora. Ara bé, aquesta tampoc hagués estat una apreciació del tot certa: el partit que s’ha viscut a Paterna ha pogut caure de qualsevol banda, com sol passar en molts partits de la categoria, però no ha sigut, ni molt menys, un partit ensopit. Els dos equips han disposat d’oportunitats per marcar i si els gols no han arribat fins la recta final ha estat per pura casualitat. A la primera meitat cap conjunt ha aconseguit controlar el partit, i malgrat que tampoc hi ha hagut arribades clares, que el marcador s’hagués mogut abans del descans no hauria estat cap sorpresa. A la represa, en canvi, el València B sí que ha dominat més la situació i les millors combinacions han estat seves, tot i que ni molt menys ha demostrat una gran superioritat en el joc. De fet, el Bada n’ha tingut una de ben clara al minut 69, quan un xut de Joaquín ha estat rebutjat a còrner per Felipe. Després, el que ja sabem: la moneda ha caigut de la cara del València i en una bona acció per l’esquerra Molina ha batut Marcos per posar l’1-0. No era un resultat injust, ni molt menys, però tampoc ho era l’empat. Semblava que el partit acabaria així, a pesar que a partir d’aleshores el Badalona ha atacat amb molta més força. Afortunadament, Joan Grasa -un nano cridat a marcar gols, pel que s’ha vist- tenia altres idees i quan el partit ja agonitzava ha aprofitat una pilota solta per clavar-la a la xarxa i salvar un punt que pot valer el seu pes en or.

Primera setmana lliure per a l’equip d’Albert Cámara, que ara té una setmana sencera per preparar el seu proper compromís; la jornada 3 de lliga davant l’Espanyol B, el diumenge a la tarda a l’Avinguda de Navarra. Un altre filial, primer líder del grup i que assegura un joc vistós i un partit obert. Si 4 punts de 6 possibles és un bon inici, 7 de 9 i la primera plaça encara estarien millor. Tots al Centenari !

AMUNT BADALONA