Monthly Archives: febrer 2012

BADALONA1 SANT ANDREU1

Escapulats,

El Badalona no ha pogut superar el Sant Andreu a la matinal d’avui. Empat a 1 en un bon partit entre dos dels millors equips de la categoria. Intensitat, joc de toc i algunes estones de futbol de primer nivell. Fins i tot els dos gols han estat ben macos. Això sí, el resultat ha tornat a ser el de la primera volta i els escapulats sumen ja quatre partits seguits sense conéixer la victòria a casa. La resta de resultats, altra vegada, afavorien el nostre ascens a la classificació i, de guanyar, tornàvem a situar-nos quarts. Ja són 19 els punts que se’ns han escapat del Centenari… 

Gran partit de futbol a l’Avinguda de Navarra. Per fi. A priori, el Badalona i el Sant Andreu són dos equips cridats a ser al capdamunt de la classificació, però sovint un enfrontament entre dos equips punters esdevé un duel tàctic i farragós; un malson per a l’espectador. En canvi, els assistents avui al Centenari han marxat satisfets, no tant pel resultat com per haver vist un bon matx, amb dos equips que no especulaven amb el marcador i que apostaven pel joc de toc. És cert que no ha estat una pluja d’ocasions i arribades a les àrees, però sí que hem vist un joc dinàmic, amb la pilota per terra la major part del temps i una gran intensitat per les dues parts. A diferència d’altres dies, el Bada ha estat força entonat al mig del camp (Xavi Muñoz i Joaquín de doble pivot), i si bé alguns jugadors han abusat de la conducció en certes fases, la connexió entre la medul·lar i el tàndem Víctor-Pugui a les bandes ha estat bona. A més, Goiko tornava a la titularitat, i ho ha fet per aportar el seu característic joc posicional, baixant pilotes i fent de boia per obrir el joc a bandes. També ha portat perill quan pujava a rematar dins l’àrea, tot i que no n’ha tingut cap de clara. També ha quedat clar que, per al basc, com menys temps tingui la pilota als peus, millor: serveix per rematar o bé per baixar-la al primer toc i obrir el camp. Manolo Bueno, per cert, l’ha substituït al 68′ i, amb un estil diferent, també ha tingut un paper destacat, jugant per l’equip i amb criteri.

Poc se li pot retreure a l’equip, avui. Ja sé que aquesta frase l’hem feta en més d’una ocasió, però és així. L’actitud ha estat bona, el joc -notablement- bo i davant hi havia un rival en un gran estat de forma. De fet, els andreuencs no han tingut gaires oportunitats i el seu gol ha arribat en l’única badada defensiva escapulada. Nakor s’ha aprofitat de l’empanada de Robles (avui central i que, a banda d’aquesta jugada, ha quallat una bona actuació) per plantar-se sol davant Marcos i superar-lo amb elegància. Això passava al 64′  i igualava el golàs de falta de Manga quinze minuts abans, amb una paràbola perfecta que superava la tanca i el porter Pau per avançar el Bada. A partir de l’empat, s’han viscut uns moments de cert descontrol per part dels dos equips, però sense ocasions manifestes… al tram final el Badalona ha apretat i el segon ha estat rondant la porteria barcelonina (també la nostra), però no ha arribat. Fins i tot després que Xavi Muñoz veiés la segona groga al 88′ els nostres han seguit collant el Sant Andreu i Álex García ha tingut l’última amb un xut que ha pogut blocar Pau. Al final, repartiment de punts i el mal regust a què ja ens anem acostumant: el Badalona no sap guanyar a casa, a pesar de la bona actitud demostrada.

Goiko ha caigut dins l'àrea en una acció que l'àrbitre no ha sancionat 
(Foto: L'escapulat)

Una de les poques lectures positives que es poden fer de la situació del Badalona és que, amb tants equips implicats en la lluita pel play-off, encara que no guanyem no ens despengem de la zona noble. De fet, seguim a només dos punts del quart classificat, ara un sorprenent Llagostera que sembla un cicló. Això també vol dir que la majoria d’enfrontaments són contra rivals directes potencials. És el cas, com no, de l’Orihuela. El diumenge que ve visitem Los Arcos en un partit que tornarà a ser a cara de gos. El nostre rendiment fora de casa sí que està sent bo aquesta temporada. Confiem en què segueixi la bona tònica lluny de Badalona i poguem donar una estocada al segon classificat, que quedaria a 3 punts. La dosi de moral, però, seria encara més important que els punts.

AMUNT BADALONA


GANDÍA 1 BADALONA 1

Escapulats,

En primer lloc, disculpeu la tardança. Durant tot el cap de setmana he tingut problemes amb el servidor i no he pogut actualitzar el blog. Com que aquest diumenge -novament- no podíem seguir el partit del Bada per televisió, comentarem la jugada des d’un punt de vista global. Ara bé, en primer lloc cal comentar breument el que ens deixa la jornada d’ahir: un empat 1-1 a Gandía en un ‘bon’ matx del qual, com en d’altres vegades, podríem haver tornat amb un botí més gran cap a casa…

El partit va començar viu i elèctric, sobretot per part escapulada, i de seguida es va veure que el nostre equip s’assemblava més al que va jugar a Manacor que el que ens va decebre ara fa 8 dies al Centenari. Curiosament, en una tarda moguda els dos gols van arribar de penal. Manga va clavar la pilota a l’escaire en el 0-1 (25′), després que l’àrbitre assenyalés una caiguda de Manolo Bueno quan es disposava a rematar sol dins l’àrea petita. Evidentment, l’alegria no ens podia durar gaire estona… Deu minuts més tard el mateix Bueno -suposadament- interceptava la pilota amb la mà quan defensava a la tanca una falta botada pel Gandía. San Julián aprofitava el “regalet” i la igualada tornava a l’electrònic. A partir d’aquí, una història que ens pot sonar: els escapulats prenent les regnes de l’encontre i anant a pels 3 punts sense por, però amb un nul encert de cara a porteria… Val a dir que el porter del Gandía Gerardo va tenir una tarda inspirada -inspiradíssima-, traient mans miraculoses a rematades de Manga, primer, i de Vázquez, després. Si en teniu ocasió mireu algun resum i entendreu per què les intervencions del meta gandià van ser decisives. De fet, i per més inri, Gerardo és el porter suplent del conjunt de la Safor. Déu n’hi do…

Un puntet en un dels camps gossos de la categoria sempre té mèrit  
(Foto: Cadena Cope Onda Naranja)

Per una vegada podem deixar parlar a l’estadística, i és que les xifres moltes vegades parlen per sí soles. Nou empat del Badalona, el 8è de la temporada (4 a casa i 4 a fora). Seguim sent l’equip menys golejat de la lliga amb 18 gols rebuts, però criden l’atenció especialment els números a casa, on hem encaixat la meitat d’aquests gols i d’on han volat ni més ni menys que 17 (17 !) punts… Aquesta temporada, no ens cansarem de dir-ho, el problema és a l’Avinguda de Navarra. A fora tenim un rendiment notable tenint en compte la categoria (4 victòries, 4 empats i 4 derrotes), però a Badalona fem figa. De fet, dels 38 punts que hem sumat, 22 són a casa i 16 a fora. Unes xifres que se’ns fan estranyes als seguidors escapulats… i que no em transmeten bones sensacions, personalment. Quan el Bada ha estat a dalt és quan hem estat forts al Centenari. Aquest any ja no podem confiar en què l’Avinguda de Navarra sigui un fortí, però necessitem escalar un graó en el nostre rendiment com a local.

Aquest diumenge ens visita el Sant Andreu, una altra prova de foc per a comprovar la fortalesa de l’equip i si sap refer-se jugant un altre partit fora de casa, com diria Manolo Márquez… La setmana següent viatgem a Oriola, així que tindrem 15 dies intensos en què podem quedar un pèl despenjats a la classificació o bé continuar bregant per la zona de privilegi. I és que, amics escapulats, ara mateix hi ha l’espectacular nombre d’onze -sí sí; onze- equips lluitant per tres places de play-off. Hem de demostrar que mereixem ser un d’ells.

AMUNT BADALONA


BADALONA 0 LLAGOSTERA 1

Escapulats,

Sis victòries, quatre empats i tres derrotes. 22 punts de 39. Aquestes són les xifres del Badalona a casa. No són escandalosament negatives, però sí que són força pobres, sobretot si tenim en compte el rendiment del Badalona al Centenari les últimes temporades. No és la primera vegada que avisem, des d’aquestes línies, que l’actuació d’aquest any a casa està minant moltíssim les nostres opcions de play-off. Això ja és, a hores d’ara, una evidència. Per què no trobem el camí, a l’Avinguda de Navarra? El Bada no ha jugat especialment malament. Malgrat això, i jugant contra 10 durant més de 40 minuts, no hem aconseguit mai posar el Llagostera contra les cordes. No només això: en l’única oportunitat dels gironins -una excel·lent contra, val a dir-ho- hem encaixat un gol imperdonable que ens torna a fer caure dels llocs de privilegi. Una altra desfeta a casa i, aquesta vegada, amb ressò a la banqueta…

“Juguem els 38 partits fora de casa”. Manolo Márquez s’ha desfogat, avui, a la roda de premsa. Potser no li falta un pèl de raó, al nostre entrenador, però tampoc crec que sigui el moment oportú de deixar-ho anar després d’una derrota i un altre mal partit al Centenari. El míster ha reconegut que els qui han perdut ham estat els jugadors i el cos tècnic, però ha lamentat la poca resposta de la parròquia escapulada en els partits a l’estadi. Sempre he estat de l’opinió que l’Avinguda de Navarra és un camp fred, on la gent sovint anima poc i només s’escalfa per criticar, ja sigui a l’àrbitre o, el que és pitjor, els propis jugadors. Ara bé, també és veritat que hi ha diversos factors que poden explicar aquest poc entusiasme, i dels quals ja hem parlat alguna vegada per aquí: horari infumable (avui amb l’agreujant del Penya-Barça), fred siberià i, per damunt de tot, la poca voluntat del club a l’hora de captar nous aficionats (en especial entre els joves) i portar gent a l’estadi.

El partit d’avui no ha estat tant dolent com el de l’Huracán, però deixa un regust encara pitjor… Els dos equips han començat espessos i el migcampisme ha estat la tònica dominant. El Bada ho intentava amb alguna aproximació aïllada (xuts de Joaquín i Álex García), mentre que el Llagostera amb prou feines creuava la zona de tres quarts. De fet, la majoria d’ocasions han arribat a partir de la pilota aturada, i el escapulats han tingut l’oportunitat més clara -de tot el partit- amb un magistral llançament de falta de Pelegrí que s’ha estavellat contra el pal just quan finalitzava la primera meitat. A banda d’això, poca claredat d’idees i la sensació que l’equip funcionava a batzegades. En definitiva, un dia normal al Centenari…

Robert ha lluïtat sense sort. Pugui l'ha substituït al 69' 
(Foto: Federico Agripa/ laJornada.cat)

Com a Manacor, aquest matí hem tornat a veure Serramitja sol en punta, acompanyat per Víctor i Robert a les bandes i, com a novetat, Álex García en la posició que habitualment ocupa Manga (ara lesionat). A diferència de Na Capellera, però, l’equip no ha trobat espais. El mig del camp, com d’altres vegades, no ha quallat gaire i Joaquín, si bé amb alguna arribada, no ha estat fi a l’hora de connectar amb els de dalt. A mi personalment en Serra m’agrada molt més com a mitjapunta o entrant pel darrere, ja que com a referent atacant es veu una mica agarrotatDe fet, així ha jugat quan ha entrat Goiko al 66′. El basc ha tingut la mala sort d’entrar just quan han marcat els gironins, precisament un cop Márquez volia anar decididament a pel partit. Molt abans, al minut 5 de la represa, Ton Alcover ha vist la segona groga i el Llagostera s’ha quedat amb deu. Durant uns minuts semblava que era qüestió de temps que el Badalona s’avancés, i és veritat que ha pressionat i fins i tot assetjat la porteria de Wilfred. Al minut 65, però, un contracop portat a la perfecció pels homes d’Oriol Alsina ha acabat amb el 0-1 d’Aimar. Aquí ha mort, pràcticament, el partit. Els escapulats han quedat molt tocats i, deixant de banda alguna acció de Víctor i les pilotes a l’olla, el Centenari sencer semblava haver acceptat que, un cop més, volarien punts de l’estadi…

Al final, han estat els 3: tornem a perdre una altra oportunitat per consolidar-nos entre els quatre primers i, el que és pitjor, els resultats ens anaven de perles, ja que han fallat tots els de dalt menys l’Huracán i el Mallorca B. D’haver guanyat ens posàvem tercers però, sobretot, allunyàvem una mica els dubtes que desperta l’equip a casa i per fi sumàvem dues victòries consecutives. Ara, per contra, tornem a confirmar que som un equip molt irregular (mai hem aguantat més d’una jornada en zona de play-off). I els equips irregulars no aspiren a res. Que li quedi clar a Manolo Márquez que estarem al costat de l’equip. Ara bé, li ha de quedar clar també que és normal que el públic critiqui l’entrenador, però que quan succeeix el contrari normalment la història no acaba gens bé… per a ningú.

AMUNT BADALONA


MANACOR 0 BADALONA 3

Escapulats,

El Badalona ha tornat a treure petroli de la seva visita a les illes. De fet, avui ha jugat, probablement, un dels millors partits de la temporada fora de casa. No perfecte, està clar, però sí molt seriós i amb l’ofici i l’ambició que li demanàvem a l’equip des de feia setmanes. A diferència del que passa sovint, aquesta vegada el 0-3 sí que reflecteix la superioritat que ha demostrat el Bada. Sempre amb la iniciativa, amb un plantejament ofensiu i els jugadors molt ficats en el partit, els nostres deixaven clar que l’objectiu eren els 3 punts. I això, escapulats, ens ha de fer mirar el futur amb optimisme.

Només la falta d’encert (…) i la ceguera de l’àrbitre, que s’ha empassat un claríssim penal sobre Víctor, han impedit que aquesta abassegadora superioritat es traduís al marcador. Un xut llunyà de l’Álex ha precedit una claríssima oportunitat de Joaquín, que no ha pogut superar Gaspar quan s’havia quedat sol davant la porteria. M’agradaria destacar que el migcampista, desaparegut últimament, ha quallat un bon partit i gairebé sempre que està bé, en té alguna per marcar. També m’ha agradat força Serramitja com a davanter. Avui, i arran de les baixes, Márquez ha plantejat un 4-4-2 amb Robert i Serra com a puntes. En Marc ha bregat molt i la veritat és que gairebé sempre ha pres la decisió encertada a l’hora de passar la pilota. Ja que hi som, i malgrat que ja no és gaire notícia, també vull tornar a posar en evidència que Robert és, sense cap dubte ja, una peça important en aquest equip. A banda del gol de la sentència, ha fet oblidar en tot moment que l’extrem titular no era sobre el camp: una altra actuació notable i aquest nano que segueix creixent com a jugador. Però m’he passat de frenada. Abans de tot això, un golàs: el 0-1 de Pelegrí, que no ha estat de cap, no, sinó en un preciós llançament de falta directa que el central ha clavat per tot l’escaire mallorquí. Un autèntic chicharro (ja tenim alternativa a Manga en les faltes?) que desencallava el matx i, sobretot, feia justícia al que s’estava veient a Na Capellera.

Els escapulats s’abracen després del gran gol de Pelegrí
(Foto: Futbol Balear/ Revista del Badalona)

Un altre dels signes positius a destacar és l’esperit de lluita que han tingut els nostres. Ho dic perquè avui el Manacor ha demostrat per què és l’equip més amonestat del grup. De fet, els seus dos centrals han acabat el partit només perquè l’àrbitre ho ha volgut, i és que a la primera meitat ja estaven amonestats i havien fet mèrits més que suficients per veure el camí dels vestidors. Els escapulats no s’han arronsat; ben al contrari. A diferència d’altres encontres, en cap moment ens hem tirat enrere i hem seguit buscant la porteria contrària a pesar de la pressió mallorquina. Manolo Márquez ha donat entrada a Julián Robles i Manolo Bueno per donar consistència física a l’equip i, encara que els locals apretaven, nosaltres també hem tingut opcions al contracop. De fet, l’Álex ha tingut el seu clàssic un contra un sol davant el porter que, per no trencar el costum, ha enviat fora llepant el pal després de picar-la per sobre Gaspar. Afortunadament, no hem hagut de lamentar-ho després i ha estat el mateix jugador basc l’encarregat de conduir un magnífic contraatac que ha culminat Robert a boca de gol. El partit estava sentenciat, per fi. L’única crítica que se li pot fer avui a l’equip és que no hagi matat el partit abans: no només perquè érem superiors, sinó perquè en futbol tot pot passar i el Manacor ens ha donat algun ensurt. Al minut 86 s’ha produït un fet més transcendent del que pot semblar: Iñaki Goikoetxea ha saltat al camp. El de Deba n’ha tingut prou amb cinc minuts per marcar el seu tercer gol a la lliga amb una preciosa rematada de cap a centrada de Soriano. Un miratge? Confiarà en ell el míster després de no poder vendre’l al mercat d’hivern? Veurem. De moment, potser cada vegada hi ha més badalonistes que es pregunten per què tenim a la graderia el davanter que ha fet més gols…

Ara, però, a pensar en l’enèsima revàlida a casa. Si el diumenge que ve derrotem el Llagostera no només trencarem una fluixa ratxa al Centenari, sinó que per fi posarem els dos peus al play-off i mirarem el tram final de temporada amb tota l’ambició que un club com el nostre ha de tenir: la Segona Divisió A. L’horari torna a ser horrible, i a més coincideix amb el Penya-Barça, però és el que hi ha. Només puc dir als valents que hi anem que una bona forma de vèncer el fred és animant.

AMUNT BADALONA